José Antonio Sánchez Martínez recibirá hoy el Premio FAD Sebastià Gasch
Hoy tendrá lugar en la barcelonesa Sala Almazen la entrega de los Premios FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals que en sus principales categorías han recaído en José Antonio Sánchez Martínez, José de Udaeta y Rimini Protokoll. Premi FAD Sebastià Gasch 2007: JOSÉ ANTONIO SÁNCHEZ MARTÍNEZ Per la seva tasca com a teòric compromès amb l’estudi del teatre en el marc de l’art i el pensament contemporanis, i per dotar de sentit la feina de nombrosos artistes nacionals i d’arreu, el jurat ha decidit atorgar el Premi Sebastià Gasch de l’any 2007 a José Antonio Sánchez, fent un esment especial del fet que, per primera vegada, es guardona un teòric del teatre, figura indispensable i massa vegades desprestigiada, de la qual va ser un impulsor privilegiat Sebastià Gasch, l’home que dóna nom al guardó. José Antonio Sánchez Martínez és catedràtic d’Història de l’Art a la Facultat de Belles Arts de Cuenca, on imparteix docència d’art i literatura, història del cinema i història de les arts escèniques. Autor de nombrosos textos sobre teoria i història de les arts escèniques i dels llibres Brecht i l’Expressionisme (1992), Dramatúrgies de la imatge (1994), L’escena moderna. Antologia de manifestos i textos sobre teatre de l’època d’avantguardes (1999) i Pràctiques del real en l’escena contemporània (2007). Ha editat els llibres: L’art de la dansa i altres escrits de Isadora Duncan (2003), Cossos sobre blanc (2003) i Arts de l’escena i de l’acció a Espanya: 1978-2002 (2006), entre altres. Ha impartit cursos de postgrau i conferències a Universitats i centres d’investigació i creació d’Alemanya, Argentina, Brasil, Colòmbia, Cuba, Xile, Espanya, Estats Units, França, Mèxic, Perú, Portugal i Suïssa. Va participar en l’organització del cicle de dansa Desviaciones (Madrid, 1997-2001) i va dirigir les tres edicions de Situacions, trobada multidisciplinar d’arts dedicat a la nova creació (Cuenca, 1999- 2002). És col·laborador de la Fundació Antonio Pérez de Cuenca, on ha codirigit diversos seminaris internacionals sobre arts i literatures: Mediacions Africanes (2003), Arts i Literatures del Marroc (2004), Teatralidad i resistència (2005) i Palestina: terra, exili i creació (2006). Dirigeix el grup d’investigació ARTEA, en el que hi participen investigadors de set països iberoamericans i és editor de l’Arxiu Virtual de les Arts Escèniques, un portal dedicat a la creació contemporània en l’àmbit iberoamericà: www.artescenicas.org. Actualment prepara un projecte de formació especialitzada i suport a la creació contemporània per a l’Aula de Dansa de la Universitat d’Alcalá d’Henares.
Premi FAD d’Honor 2007: JOSÉ DE UDAETA Udaeta ha estat, en primer lloc, un gran ballarí. És cert que també ha estat un gran mestre, un gran coreògraf i un gran divulgador de les castanyoles, però la seva condició de ballarí és la més important, és des d’on arrenquen les altres facetes en què també ha excel·lit. Amb aquest premi d’honor volem homenatjar aquest ballarí que amb la seva simple presència ja omplia un escenari. Udaeta va néixer el 27 de maig de 1919 a Barcelona. Paral·lelament als seus estudis de medicina pren classes de dansa de forma clandestina. Les seves primeres aparicions les fa sota pseudònim, sent aquesta la base de la seva carrera de ballarí, coreògraf, professor, expert en castanyoles i autor des de fa 50 anys. Va formar parella artística amb la ballarina suïssa Susanne Audeoud, i sota el nom de «Susana i José» va començar la seva carrera internacional l’any 1948 a Ginebra. Durant 22 anys van dur la Dansa Espanyola en totes les seves formes per tota Europa i a l’altre costat de l’Atlàntic, concentrant els seus centres d’acció a Alemanya, Àustria, Suïssa i Holanda. L’any 1970 s’acomiada dels escenaris a Linz Àustria. Entre les seves coreografies destaquen sobretot Orfeo gitano (1951), Don Juan (1952), Encuentro ritmico (1956) o Romance de Carmen y Don José L’any 1985 va crear les coreografies de les danses flamenques per a l’òpera «Carmen», posada en escena per Herbert von Karajan amb el Ballet Espanyol de Madrid al Festival de Salzburg. Des de 1993 José de Udaeta es va fer càrrec de les coreografies de diversos espectacles complets de dansa per al Ballet de Càmera Espanyol Arsis. Comença la seva activitat com pedagog l’any 1957 a l’Acadèmia Internacional de la Dansa d’Estiu a Colònia, on fa classes de dansa espanyola i castanyoles fins al 1979. A partir de 1976 és requerit cada vegada amb més freqüència per les Escoles de música i Acadèmies de dansa de Viena, Hannover, Colònia, Stuttgart, Hamburg i Dresden. Poc després se sumen les de Berlin, Leipzig i Amsterdam. L’any 1973 crea a Sitges els Cursos Internacionals d’Estiu per a la Dansa Espanyola que se celebren durant 22 anys fins a arribar a ser la institució més important del món per a iniciats de la dansa espanyola en totes les seves facetes. Amb una lliga internacional de docents d’alta qualitat transmet als alumnes de tot el món la riquesa de la cultura espanyola.
Aplaudiment Internacional “Joan German Schroeder” 2007: RIMINI PROTOKOLL, per l’espectacle MNEMOPARK. Per reinventar el teatre documental descobrint els elements teatrals de la vida quotidiana i portant-los a l’escenari de la mà dels seus propis protagonistes, el jurat ha decidit atorgar l’Aplaudiment Internacional «Joan German Schroeder» a Rimini Protokoll pel seu espectacle Mnemopark, presentat al Teatre Lliure durant la temporada 2006-2007. Stefan Kaegi va créixer a Solothurn (Suïssa), va estudiar art a Zurich i Teatre a Giessen. Kaegi ha posat en escena diverses obres de teatre documentals, peces radiofòniques i muntatges utilitzant la ciutat com a escenari tant a Europa com a Amèrica del Sud. Va dur l’escenificació argentina “Torero Porter» per Brasil, Colòmbia i Alemanya. Amb la seva obra «Mnemopark» va obtenir l’any 2005 el premi del Jurat del “Festival Politik im Freien Theater”. Des de l’any 2006 Kaegi ha viatjat per una dotzena de ciutats en un camió remodelat, transformat en sala per als espectadors (Cargo Sofia). Des d’aquest mateix any treballa també amb l’autora i realitzadora argentina Lola Arias. D’aquest treball conjunt ha sorgit Chácara Paradís i SOKO Sao Paulo. El 1998 Kaegi va fundar al costat de Bernd Ernst Hygiene Heute (www.hygieneheute.de). Fins a la seva dissolució l’any 2003 van realitzar conjuntament diversos “Theatrale Readymades». Posteriorment Kaegi ha creat amb Helgard Haug i Daniel Wetzel el segell «Rimini Protokoll». Aquest trio ha llançat obres reconegudes com «Deutschland 2”, «Shooting Bourbaki» (premiada amb el Premi Preis 2002), «Sondi Hannover» i «Deadline». Del 2004 són les peces «Sabenation», representada més de 50 vegades per tota Europa i «Schwarzenbergplatz». L’any 2005 posen en escena «Call Cutta» i Cameriga. Del 2006 són “Blaiberg und sweetheart19” i finalment la seva obra més recent del 2007 “Uraufführung: Der Besuch der Alten Dame”.
Aplaudiments 2007:
GRAFFITI RESEARCH LAB Per la seva aportació al llenguatge de l’escenografia urbana, el jurat ha decidit atorgar un aplaudiment a Graffiti Research Lab per la seva intervenció urbana en el marc del festival Offf celebrat el mes de maig passat a Barcelona, amb la presentació del treball LASER, que es va desenvolupar sobre façanes de la ciutat. El jurat reconeix a aquest col·lectiu la qualitat de revolucionar les eines i els llenguatges de les arts urbanes, així com el fet de ser els representants més importants dels nous mitjans en aquest sector. El Graffiti Research Lab està dedicat a equipar “grafiters”, artistes i manifestants amb eines de codi obert per a la comunicació urbana. La meta del GRL és l’apoderament tecnològic dels individus per alterar i recuperar creativament els seus entorns de la cultural comercial i corporativa. Armats amb electrònica barata, pintura ferromagnètica i molt enginy intrús, Graffiti Research Lab estan investigant el futur de l’art urbà, per quan ja ens hàgim avorrit del stencil i el spray de pintura. Des del seu taller a l’Eyebeam de Nova York, els membres d’aquest col·lectiu desenvolupen fórmules assequibles i completament open-source per introduir a l’espai dels carrers eines i llenguatges que procedeixen de la cultura digital. Algunes de les seves idees són bastants òbvies, com els videograffitis. Per què omplir les parets amb «tags» de pintura que degota, quan es poden projectar sobre una façana amb lletres de dos metres d’alçada? Altres projectes es recolzen en un treball d’investigació, com els Electrografs, stencils dibuixats sobre pintura magnètica que condueix electricitat, per a poder inserir LEDs lluminosos a les parets.
SHOW BOOKS. LA LLIBRERIA DE L’ESPECTACLE En un temps en què, més enllà dels grans èxits, cada dia es llegeix menys (un estudiant universitari llegeix entre dos i tres llibres a l’any) i en què, lògicament, veiem tancar llibreries una darrere l’altra, gosar obrir-ne una, com ha fet Genís Matabosch, constitueix un exercici d’alt risc, d’alt risc circense, és clar, que bé mereix un aplaudiment. Oberta des del novembre de 2006, la petita llibreria d’arts escèniques Show Books ocupa l’antic local de la que era una botiga de magdalenes, al carrer Muntaner, 25. Amb una decoració en la que destaca el sostre cassetonat (restaurat abans de l’obertura) i un teló de fons elaborat per l’històric equip d’escenògrafs de Cardedeu, els germans Castells. En els seus prestatges hi trobem títols tan nacionals com estrangers sobre temes ben diversos : teatre, dansa, circ, màgia, titelles, music-hall, cinema, art eqüestre, òpera, ballet, flamenc, balls de saló o mim. El seu propietari, Genís Matabosch i Eiximenis (Figueres, 1977), és diplomat internacional en administració i conservació del patrimoni per l’Institut nacional del Patrimoni de París i llicenciat en historia de l’art. Autor de nombroses exposicions, conferències, articles i publicacions sobre circ. S’encarregà del management d’espectacles a Espanya com el Circ Raluy, el Circ de Moscou sobre gel, el Circ nacional de Cuba o el Circ Medrano de París; ha signat les produccions d’ Euroclowns (Cornellà), Estrellas del Circo (Albacete) o el proper juliol Gay Circus (Barcelona). Actualment és el responsable de la gira per terres catalanes del nou circ català Imaginari. Posseeix el major arxiu circense de l’estat, visita al voltant de cent circs anualment per tot el món. Dirigeix els festivals internacionals de pallassos (Cornellà) i de Circ (ciutat d’Albacete) i la revista trimestral INFOCIRCO (la revista iberoamericana del circ).
LLUÏSA CASAS Lluïsa Casas mereix un aplaudiment per l’experiència del projecte teatral socialitzador i coeducatiu realitzada per col·lectius d’alumnes sense cap tipus de formació teatral en horari extraescolar, els quals, dirigits d’una manera molt rigorosa pel que fa als conceptes artístics i pedagògics, han aconseguit un treball molt valuós. Creada l’any 2001, la Companyia del Institut d’Ensenyament Secundari Públic Pablo Ruiz Picasso (Torre Baró/Nou Barris, Barcelona) està integrada per alumnes del Centre des de 1er. d’ESO fins a Batxillerat. Tots els espectacles han estat dirigits per Lluïsa Casas, professora de llengua i literatura del Centre. Amb el muntatge “Conte de Nadal” de Charles Dickens s’inicià un treball artístic i educatiu en el qual han participat un centenar llarg de nois i noies que gairebé ha donat lloc a una companyia formada per antics i nous alumnes. La trajectòria teatral de la Companyia exemplifica fins a quin punt un projecte creatiu pot implicar la participació de tota la comunitat educativa i alhora connectar amb amplies audiències. La clau del procés està en barrejar conceptes artístics i pedagògics
MANOLO ALCÁNTARA A Solo Manolo, l’artista Manolo Alcántara posa a prova els seus dots pel que fa a tècnica circense, funambulisme, malabars i interpretació. Destaca especialment el seu interessant i innovador treball d’investigació de l’espai escènic sobre una estructura de cable autònom en moviment bidireccional. Alcántara comença la seva trajectòria professional l’any 1994 fent col·laboracions en diverses companyies de teatre i circ, Subus, Xirriquiteula teatre, Circ Tuqui, Comediants, Monty y Cía… L’any 1997 treballa amb Spain Mura al Japó, i més tard, realitza estudis a L’Ecole Nationale du Cirque de France. A la seva tornada participa en la creació col·lectiva de l’espectacle Arran al Circ Cric, i participa en els espectacles Utopista i A Banda, tots dos al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 2000 crea la companyia Circo Imperfecto, amb més de 300 actuacions a festivals de tot el món. Aquest espectacle rep un Aplaudiment Sebastià Gasch i el premi al millor espectacle de carrer en la Fira de Tàrrega 2001. A l’hivern del 2006 participa en l’espectacle Tranuites, Al Teatre Nacional de Catalunya. Des de Desembre 2005 presenta el seu espectacle en solitari LOCOMOTIVO.
MARIAELENA ROQUÉ Extraordinària dissenyadora de vestuari, Mariaelena Roqué reivindica amb gran sentit creatiu l’experimentació i la immersió en la moda contemporània. Demostra un gran domini del cos que es tradueix en un estudi acurat dels volums, el ritme dels moviments i la utilització de colors i materials innovadors que el concepte tradicional del vestuari gairebé no posseeix. Nascuda l’any 1952, aquesta artista catalano-veneçolana és ballarina, performer, actriu, model i creadora d’escenografies, vestuaris i iconografies. La seva formació pluridisciplinar li ha premés col·laborar amb creadors en tots els àmbits: l’audiovisual, el fotogràfic, el cinematogràfic, el teatral i les arts plàstiques. Durant els darrers vint anys, ha desenvolupat un llenguatge propi paral·lel al llenguatge musical de Carles Santos, ubicant l’intèrpret com a eix central en l’escenari i configurant-lo en la seva individualitat i en conjunt, com a actor determinant del visual i la dramatúrgia, fins a arribar a conformar una escenografia única per a cada espectacle. Els seus treballs han estat exposats individualment a la Fundació Miró (1997), la Sala Metrònom de Barcelona (1987), TNT – Festival MIRA de Toulouse (2006), Conservatori de Música de Lió (1998, ), Galeria SEN de Madrid 1999 …i de manera rellevant la recent i àmplia retrospectiva MARIAELENA ROQUÉ DESVESTEIX CARLES SANTOS al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona (2006). Ha rebut, entre d’altres, el Primer Premi de Curtmetratges de Veneçuela (1985) per la seva pel·lícula Pedra Perla amb música de Carles Santos, així com els Primers Premis de la Crítica de Barcelona pels vestuaris de Figasantos-Fagotrop (1996) i per l’escenografia de Ricardo i Elena (2000). Des de la Companyia Carles Santos fundada per ambdós l’any 1995 produeixen i difonen l’Obra Teatral, Plàstica i Visual creada per als seus espectacles .
SÒNIA GÓMEZ El límit de les peces de Sònia Gómez és la línia que separa realitat i ficció, ser i representar, veritat i mentida, escènic i antiescènic. Propostes autobiogràfiques que condueixen l’espectador a la reflexió personal. Sónia Gómez va estudiar Dansa Contemporània i Coreografia al Institut del Teatre de Barcelona i al centre P.A.R.T.S (Performing Arts Research and Training Studios) a Brussel·les. Ha treballat amb General Elèctrica, La Carnisseria Teatre i La Fura dels Baus. Ha col·laborat amb els artistes Joan Morey, Juanjo Sáez, Chicks on speed i Sergi Faustino. Com a creadora ha realitzat: «Americana’00 «; «Jo vaig néixer a Barcelona fa 29 anys i sempre he viscut aquí ’01 «; «Jo estic en aquest món perquè hi ha d’haver de tot’02 «; » Jo no sóc ningú, però em cago en la teva puta mare’03 » i «Jo no parlo anglès, però de vegades m’ho passo bé’04 «. Els tres últims títols formen part de la Trilogia Egomotion.
TEATRE SALA TRONO L’aplaudiment és un reconeixement a la trajectòria de la sala Trono i pel col·lectiu que hi ha al darrera. Els Trono Villegas han obert l’escletxa del teatre de petit format a les comarques de Tarragona i han aconseguit un públic fidel i entusiasta de les propostes cada cop més agosarades. El Teatre Sala TRONO obria les seves portes el 7 de febrer del 2003 sota el paraigües del TCC. La llarga experiència de l’equip de Tarragona Cultura Contemporània (TCC) en organitzar concerts i projeccions de cinema els dotava de la cobertura necessària. Finalment oferien als ciutadans de Tarragona, els autèntics propietaris del local, un teatre alternatiu, autogestionat, i obert al públic. Avui, gairebé quatre.