Lluís Pasqual ha renunciado mediante una carta dirigida a Antoni Dalmau, President de la Fundació Teatre Lliure, a hacerse cargo de la dirección de ese complejo teatral barcelonés con argumentos de mucho peso sobre la falta de confianza e intento de injerencia de los representantes de las instituciones públicas que lo subvencionan que se describen en la misiva que reproduciones íntegra a continuación. Sr. Antoni Dalmau
President de la Fundació Teatre Lliure
Plaça Margarida Xirgu
Barcelona
Barcelona, quatre de març de 2003.
Estimat Antoni,
Quan l’altre dia, a l’Assemblea extraordinària de Patronat, davant la proposta de votació per al meu nomenament a la direcció del Lliure, se’m va demanar la meva posició, vaig dir que «jugava», fins i tot en contra del consell assenyat d’alguns membres del Patronat (l’Hernan Bonnin va dir clarament: «Això és una trampa que al Lluís no li podem proposar!»).
En aquell moment, com ja sabem, els representants de les tres Administracions catalanes van mostrar el seu desacord amb la votació per una qüestió de procediment, malgrat la unanimitat de la resta de membres del Patronat, inclòs el representant del Ministerio de Cultura. A l’instant en que això va passar em va semblar que entenia el que havia d’entendre i que aquest fet em portaria a una decisió definitiva i ben diferent de la que havia apuntat feia un moment. Ja saps, però, que sempre sóc partidari de dormir les coses i no reaccionar «a cop calent». I així ho he fet, gràcies a aquest temps suplementari. En aquell moment, jo, que m’havia pronunciat «a cop calent», en comptes de demanar temps no ho vaig fer, I en canvi, me l’han donat les circumstàncies, o més ben dit, les Administracions. En aquests dies de «silenci i reflexió», he tingut, a més, la possibilitat de llegir manifestacions d’alguns representants de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona que m’han ajudat molt en la meva decisió.
I la meva decisió, que t’escric en aquesta carta, és la de renunciar definitivament a la proposta que, en nom del Patronat, em vas fer de prendre la direcció del Teatre Lliure. Per moltes raons, i de molts tipus. Les personals, que també són importants, espero poder-les conversar amb tu quan ja hagi passat tot. Les professionals, que són les que tu necessites per poder-ne donar comptes públicament són bàsicament les següents.
Antoni, per ocupar aquests llocs de gran responsabilitat, on les Administracions « tutelen » (per dir-ho a la francesa) un teatre, el que s’ha de tenir, per damunt de tot, és el recolzament de principi i absolut de les pròpies Administracions. És la seva aposta. Per això et venen a buscar. Per això van consentir i acceptar que al novembre tu em vinguessis a proposar la direcció del Lliure. I em sembla que és molt clar que, amb aquesta marxa enrera, el recolzament quedava, si més no, en un franc entredit. De tots els mals que pot tenir un teatre, el pitjor és quan s’estableix un divorci d’aquest tipus entre el poder polític i econòmic i l’artístic, perquè, amb la seva actuació els administradors polítics li roben al teatre la pròpia legitimitat.
Si amb una figura de consens i recolzada per tots com en Josep Montanyès, (que d’alguna manera hi va deixar la vida, recordem-ho!) els problemes s’agreujaven davant la més absoluta indiferència o intransigència dels responsables polítics, imaginem-nos el que pot ser algú que no reuneix aquestes qualitats. Jo no aportaré, com a regal afegit, a la direcció d’un teatre aquesta circumstància il·lògica i gravíssima per a l’activitat diària d’un espai dedicat a la creació, i encara més si és d’unes certes dimensions.
Al missatge que comportava el gest de les Administracions se n’hi afegia un altre: «el calendari des d’ara el marquem nosaltres, tant en les decisions que poden semblar urgents com, per suposat en les de llarg termini i, encara més les que poden afectar a tot el que suposadament manifesta l’»inconcret» informe de Lluís Pasqual».
Encara que tu vas dir molt clarament que el calendari que flotava en la reunió era el calendari electoral, comentari que tothom va saludar amb un somriure, aquest calendari no sempre es correspon amb el dels teatres ni amb el de les persones. En aquest cas, aquesta confusió em sembla massa greu. Aplicar les regles del comportament polític a un teatre és una humiliació per aquest teatre. I una vegada acceptat així ja no es pot canviar. Malauradament les regles dels teatres públics que he dirigit, el Lliure inclòs, sempre han estat incompatibles amb aquest tipus d’actituds tan poc respectuoses. També he de dir, que no m’hi havia trobat mai.
Com a resultat, i per acabar, també penso que si en les experiències anteriors, en molt millors circumstàncies, podia protegir gairebé sempre la meva activitat artística a costa d’un gran esforç, mentre m’ocupava de tota la resta, ara, en l’estat actual de les coses, estic segur que aquesta part se’n veuria greument perjudicada. I, això sí que no m’ho puc permetre.
Per tot això et repeteixo que no puc acceptar el teu oferiment. Gràcies a tu i al Patronat per haver-me’l fet i per haver cregut que això podia ser bo per al Lliure: En les actuals circumstàncies no ho seria. N’estic segur. També estic segur que, en aquests moments, qualsevol solució generarà més consens i serà millor. Lamento el temps que pot haver perdut el Lliure. També jo n’he perdut intentant-ho fins al darrer moment. Com a contrapartida penso que potser aquest dos mesos i unes quantes ratlles escrites hauran servit per a posar en evidència un estat lamentable de coses que sens dubte hauran de canviar per al proper equip directiu que se’n faci càrrec.
Una abraçada, espero que em creguis, emotiva.
Lluís Pasqual
